El Dia del Llibre, durant tota la jornada, la paradeta estarà instal·lada a la Rambla Ferran. A més de llibres, hi podràs trobar samarretes i altres tipus de marxandatge.
A la tarda, a les 18 h, al local de la CNT, comptarem amb la presència de Carlos Taibo, que presentarà el seu nou llibre.
Formació només per a l’Afiliació sobre la Regularització Extraordinària i Compromís Antiracista de l’Anarcosindicalisme* , amb una companya de la xarxa jurista antiracista
Dissabte 11 d’abril. A les 11hr
Local de CNT Cornellà
Inscriure-us al correu: acciosocial@catalunya.cnt.es
El indulto concedido a las compañeras conocidas como Las Seis de La Suiza no es un gesto de generosidad del poder. Es el resultado directo de la lucha.
Durante años, seis sindicalistas fueron perseguidas, juzgadas y encarceladas por hacer lo que siempre ha hecho el movimiento obrero: organizarse frente a la explotación y defender a una trabajadora que denunciaba acoso y vulneración de derechos laborales. Por ello fueron condenadas a tres años y medio de prisión en un proceso que ha puesto en cuestión los límites mismos de la acción sindical.
Entraron en prisión. Y no lo hicieron solas.
Detrás había una organización, la CNT, que no abandonó a las suyas, y cientos de miles de personas que llenaron las calles, sostuvieron cajas de resistencia, difundieron el caso y señalaron la injusticia. Hubo movilizaciones, pronunciamientos sindicales, apoyo social y presión política constante durante meses, reclamando una solución que la justicia negaba.
Agradecemos el gesto del indulto parcial (las penas económicas siguen en pie) propuesto por el Gobierno pero llega tarde. Llega después del castigo. Llega después de intentar convertir la solidaridad en delito.
Pero que nadie se equivoque: si hoy están fuera, no es por la benevolencia del Gobierno, sino por la fuerza colectiva de la clase trabajadora organizada.
Este caso ha demostrado algo fundamental: que el sindicalismo que molesta, el que señala al patrón, el que no negocia la dignidad, sigue siendo perseguido. Y precisamente por eso, sigue siendo necesario.
Frente a quienes quieren un sindicalismo dócil, institucionalizado y sin conflicto, la experiencia de La Suiza reafirma lo contrario: el anarcosindicalismo, basado en la acción directa, el apoyo mutuo y la solidaridad, no solo sigue vigente, sino que es más útil que nunca.
Porque cuando tocan a una, respondemos todas. Porque sin organización no hay defensa. Porque ningún derecho se ha conquistado sin lucha.
Hoy celebramos que nuestras compañeras estén fuera. Pero no olvidamos: nunca debieron entrar.
Un any més, els col·lectius i moviments socials de la ciutat, sortim als carrers amb les torxes enceses per reivindicar l’Amnistia Total, una qüestió irrenunciable i la punta de llança de la lluita contra l’Estat feixista que ens oprimeix i reprimeix sense fer 0distincions.
En aquest any, hem pogut observar, amb ràbia i preocupació, com l’Estat ha destinat partides milionàries en reforçar i perfeccionar els mecanismes repressius. Són molt conscients que ja no tenen res més a oferir que explotació, misèria, precarietat i repressió a qui s’oposi al seu ordre establert organitzant-se i lluitant per millorar les condicions de vida de la classe obrera i els sectors populars. En definitiva, s’estan preparant perquè saben la que els hi vindrà a sobre tard d’hora quan diguem; prou, s’ha acabat, fins aquí hem arribat!
La demostració d’això que diem, ho veiem en l’augment de la repressió contra cada vegada sectors més amplis de la població i contra tota dissidència política, amb l’objectiu d’aturar tota lluita que pugui fer perillar els seus interessos de classe. No dubten un segon a utilitzar la guerra bruta, com ens han demostrat en els casos d’infiltració en les nostres organitzacions! No dubten a fer servir la repressió més ferotge contra qui reivindica els seus drets: empresonant a sindicalistes com les 6 de la Suiza per l’únic fet de defensar una treballadora entre d’altres motius per assetjament sexual o en treure tota l’artilleria repressiva a la Bahia de Cadiz, on els obrers del metall ens han donat un exemple de lluita i dignitat, organitzant-se al marge de partits i sindicats del Règim i sent empresonats els obrers més combatius amb peticions de fiança de milers d’euros que s’han pogut pagar gràcies a les necessàries i imprescindibles caixes de resistència. L’objectiu de tota aquesta repressió és aturar-nos, atemorir-nos i desmobilitzar-nos per continuar perpetuant el seu poder a costa de la nostra misèria! I nosaltres, tenim l’obligació com antifeixistes de respondre amb MÉS UNITAT, MÉS ORGANITZACIÓ I MÉS LLUITA!
Però res d’això és nou! Perquè a diferència del que ens han repetit durant tot aquest any amb motiu del 50e aniversari de la mort de Franco, amb aquesta no va venir la democràcia de la nit al dia, sinó la continuació del Règim putrefacte del 39 que va costar centenars de represaliats i gairebé 600 antifeixistes assassinats. Sinó, com s’explica que les presons no hagin estat ni un sol dia sense presos i preses polítiques? És important recordar-los i tenir-los presents cada dia, perquè són els nostres exemples de lluita i resistència i cal arrencar-los de les presons! Molts d’ells, fa dècades que estan segrestats a les presons de l’Estat monarco-feixista, en mans del nostre enemic, que no dubta tampoc a fer xantatge amb els qui es troben greument malalts i en les pitjors condicions; com en el cas, de María José Baños, presa política antifeixista dels GRAPO i que la seva vida corre perill. És el nostre deure també, com a antifeixistes, lluitar per la llibertat dels presos i preses polítiques greument malaltes, sent conscients, que fent-ho estem lluitant per la nostra.
A Lleida, la nostra ciutat, la repressió també la notem cada dia que sortim a defensar els nostres drets i llibertats. La Paeria, amb el PSC al capdavant, ha destinat partides econòmiques, és a dir, diners públics, per garantir la “seguretat”, instal·lant nombroses càmeres de vigilància per tota la ciutat que funcionaran amb intel·ligència artificial, detectant, segons ells, “actituds sospitoses” i reconeixement facial. No tenim cap mena de dubte, que lluny de garantir la nostra seguretat, els hi servirà per reprimir-nos més i millor. Per molt que s’omplin la boca amb promeses buides de millorar la nostra ciutat i les nostres vides, sabem que són ells amb les seves polítiques els qui provoquen la inseguretat als nostres barris; desnonant a famílies treballadores i reprimint qualsevol lluita legítima contra els seus atacs. Com a les companyes de Feministes Sense Treva, que s’enfronten a anys de presó per impedir que els feixistes de VOX propaguin el seu discurs d’odi als nostres barris, com les companyes de la PAH que amb una lluita incansable defensen les llars de tothom patint processos repressius quan posen els seus cossos per evitar desnonaments, o com la persecució i l’assetjament policial que han patit els solidaris amb els 3 treballadors d’Aquaservice acomiadats per defensar els seus drets laborals.
I ens podríem passar hores posant exemples. Però el missatge que volem transmetre és molt clar: Cal fer de l’AMNISTIA TOTAL la nostra bandera, exigint el sobreseïment i l’anul·lació de tots els processos judicials i la derogació de totes les lleis repressives amb les quals l’Estat ens persegueix i condemna. Unim-nos per fer front a l’enemic que tenim en comú, enfortim les organitzacions populars i independents, lluitem als carrers contra qui ens nega un futur digne. L’única manera de derrotar-los és colpejar com un sol puny!
Basel Adra, un jove activista palestí de Masafer Yatta, Cisjordània, lluita des de la seva infància contra l’expulsió massiva de la seva comunitat per les autoritats israelianes. Documenta l’erradicació a càmera lenta dels pobles de la seva regió natal, on els soldats desplegats pel govern israelià derroquen a poc a poc les cases i expulsen als seus habitants. En un moment donat, coneix a Yuval, un periodista israelià, que li dona suport en els seus esforços.
Documental guanyador d’un l’Óscar.
T’ESPEREM PER VEURE-LA JUNTES AL LOCAL EL PROXIM DIJOUS!!
