CNT Ponent s’ha sumat a la Xarxa per la Regularització a Lleida juntament amb una vintena d’entitats i associacions del territori.
Avui, a la roda de premsa, s’han realitzat les següents reclamacions a l’Estat davant l’entrada en vigor del Reial Decret 316/2026 que aprova el procés de regularització extraordinària:
Crida al voluntariat i formació Per garantir que ningú es quedi enrere, fem una crida a la ciutadania a sumar-se al projecte. Comptarem amb l’acompanyament de l’advocada Sonia Martínez (Comissió de Drets Humans), especialista en estrangeria, per formar el personal voluntari en l’acompanyament tècnic de les sol·licituds.
Una conquesta social davant la precarietat Valorem la regularització com una mesura imprescindible per garantir drets i dignitat a les persones que avui viuen i treballen en situació administrativa irregular. Durant anys han estat sotmeses a condicions precàries -jornades abusives i salaris per sota de la llei- sota un marc administratiu que ha facilitat l’explotació. Aquesta regularització és clau per capgirar aquesta realitat i permetre als nostres veïns i veïnes l’accés a contractes i drets laborals plens. Aquesta fita és el resultat d’anys de lluita sostinguda del moviment migrant i la plataforma Regularización Ya, que a través de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) i milers de signatures, ha aconseguit portar aquesta demanda al Congrés. És una victòria de la organització col·lectiva que situa les persones migrades com a agents socials i polítics. Tanmateix, la regularització no és el punt final. A Lleida, afrontem una crisi estructural de l’habitatge i un racisme immobiliari que es manifesta amb cruesa, especialment durant la campanya de la fruita. Sense un sistema estable d’allotjament, correm el risc de tenir una «integració administrativa» al mercat laboral però sense una integració material real: treballadors amb papers però sense casa. Per a nosaltres, la lluita per la regularització i pel dret a l’habitatge són inseparables.
El risc d’una integració a mitges: Habitatge i precarietat A Lleida, la regularització corre el risc de quedar-se en una «integració administrativa» si no s’aborda la crisi estructural de l’habitatge i el racisme immobiliari que patim. No podem acceptar un model de «treballadors amb papers però sense casa». Especialment a la campanya de la fruita, on la manca d’allotjament estable segueix sent una vergonya institucional. La lluita pels papers i pel dret a l’habitatge són, per a nosaltres, indestriables.
Col·lapse i criminalització a l’OMAC: L’informe de vulnerabilitat com a barrera Denunciem el col·lapse institucional que s’està vivint a Lleida, especialment a l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OMAC). La necessitat d’obtenir un informe de vulnerabilitat ha esdevingut una nova carrera d’obstacles: ● Cues kilomètriques i traves a l’empadronament: L’OMAC ja arrossegava una saturació crònica i una política d’empadronament que sovint contravé la llei estatal, posant dificultats injustificades a les persones migrades. ● Presència policial intimidatòria: Rebutgem frontalment la presència de furgons i cotxes policials davant les cues de persones que només busquen tramitar la seva documentació. Aquesta imatge criminalitza el col·lectiu i genera un clima de por i desesperació totalment injustificat en un procés de reconeixement de drets. ● Paradoxa administrativa: Tot i que algunes entitats ja estem habilitades per emetre informes, la manca de directrius oficials de com gestionar-los obliga les persones a dependre d’uns serveis socials desbordats, convertint la burocràcia en una eina de selecció i exclusió.
Exigències a l’administració Davant d’aquesta situació d’urgència, exigim: ● Celeritat en els protocols: El reconeixement immediat de la capacitat de les entitats acreditades per emetre els informes i evitar així el pas obligatori per una administració local col·lapsada. ● Fi de la criminalització: La retirada de la vigilància policial desproporcionada en els punts d’atenció ciutadana. La regularització és un procés administratiu i de drets humans, no un problema d’ordre públic. ● Transparència al Subdelegat del Govern: Una dotació real de recursos humans i tècnics per a tota la demarcació de Lleida.
Compromís d’acompanyament i punts d’atenció La Xarxa de Suport referma el seu compromís amb les següents accions: ● Fiscalització a Lleida: Demanem al Subdelegat del Govern transparència i dotació real de punts d’informació públics. ● Atenció directa: Les entitats acreditades oferirem assessorament, expedició d’informes de vulnerabilitat i tramitació d’expedients els dilluns i divendres a la tarda. ● Tolerància zero al frau: Denunciarem qualsevol mala pràctica de tramitadors privats que s’aprofitin de la desinformació.
PER TOT AIXÒ CNT PONENT SERÀ PUNT D’INFORMACIÓ SOBRE EL PROCÈS EL TERCER DILLUNS DE CADA MES DE 17:30 A 19:30 FINS QUE FINALITZI EL PROCÈS DE REGULARITZACIÓAL NOSTRE LOCAL
Si vols ser voluntari en aquest procés posa’t en contacte amb nosaltres a través del telèfon o del email.
Altres punt d’informació:
DILLUNS I DIVENDRES: Ateneu Cooperatiu La Baula
DILLUNS DIA 20: A les 18:30 a la petanca del Centre Cívic de Balàfia
El Dia del Llibre, durant tota la jornada, la paradeta estarà instal·lada a la Rambla Ferran. A més de llibres, hi podràs trobar samarretes i altres tipus de marxandatge.
A la tarda, a les 18 h, al local de la CNT, comptarem amb la presència de Carlos Taibo, que presentarà el seu nou llibre.
Formació només per a l’Afiliació sobre la Regularització Extraordinària i Compromís Antiracista de l’Anarcosindicalisme* , amb una companya de la xarxa jurista antiracista
Dissabte 11 d’abril. A les 11hr
Local de CNT Cornellà
Inscriure-us al correu: acciosocial@catalunya.cnt.es
El indulto concedido a las compañeras conocidas como Las Seis de La Suiza no es un gesto de generosidad del poder. Es el resultado directo de la lucha.
Durante años, seis sindicalistas fueron perseguidas, juzgadas y encarceladas por hacer lo que siempre ha hecho el movimiento obrero: organizarse frente a la explotación y defender a una trabajadora que denunciaba acoso y vulneración de derechos laborales. Por ello fueron condenadas a tres años y medio de prisión en un proceso que ha puesto en cuestión los límites mismos de la acción sindical.
Entraron en prisión. Y no lo hicieron solas.
Detrás había una organización, la CNT, que no abandonó a las suyas, y cientos de miles de personas que llenaron las calles, sostuvieron cajas de resistencia, difundieron el caso y señalaron la injusticia. Hubo movilizaciones, pronunciamientos sindicales, apoyo social y presión política constante durante meses, reclamando una solución que la justicia negaba.
Agradecemos el gesto del indulto parcial (las penas económicas siguen en pie) propuesto por el Gobierno pero llega tarde. Llega después del castigo. Llega después de intentar convertir la solidaridad en delito.
Pero que nadie se equivoque: si hoy están fuera, no es por la benevolencia del Gobierno, sino por la fuerza colectiva de la clase trabajadora organizada.
Este caso ha demostrado algo fundamental: que el sindicalismo que molesta, el que señala al patrón, el que no negocia la dignidad, sigue siendo perseguido. Y precisamente por eso, sigue siendo necesario.
Frente a quienes quieren un sindicalismo dócil, institucionalizado y sin conflicto, la experiencia de La Suiza reafirma lo contrario: el anarcosindicalismo, basado en la acción directa, el apoyo mutuo y la solidaridad, no solo sigue vigente, sino que es más útil que nunca.
Porque cuando tocan a una, respondemos todas. Porque sin organización no hay defensa. Porque ningún derecho se ha conquistado sin lucha.
Hoy celebramos que nuestras compañeras estén fuera. Pero no olvidamos: nunca debieron entrar.
