XARXA DE SUPORT PER LA REGULARITZACIÓ A LLEIDA

por | | ,
Deja un comentario

CNT Ponent s’ha sumat a la Xarxa per la Regularització a Lleida juntament amb una vintena d’entitats i associacions del territori.

Avui, a la roda de premsa, s’han realitzat les següents reclamacions a l’Estat davant l’entrada en vigor del Reial Decret 316/2026 que aprova el procés de regularització extraordinària:

  1. Crida al voluntariat i formació
    Per garantir que ningú es quedi enrere, fem una crida a la ciutadania a sumar-se al projecte.
    Comptarem amb l’acompanyament de l’advocada Sonia Martínez (Comissió de Drets Humans), especialista en estrangeria, per formar el personal voluntari en l’acompanyament tècnic de les sol·licituds.
  2. Una conquesta social davant la precarietat
    Valorem la regularització com una mesura imprescindible per garantir drets i dignitat a les persones que avui viuen i treballen en situació administrativa irregular. Durant anys han estat sotmeses a condicions precàries -jornades abusives i salaris per sota de la llei- sota un marc administratiu que ha facilitat l’explotació. Aquesta regularització és clau per capgirar aquesta realitat i permetre als nostres veïns i veïnes l’accés a contractes i drets laborals plens.
    Aquesta fita és el resultat d’anys de lluita sostinguda del moviment migrant i la plataforma Regularización Ya, que a través de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) i milers de signatures, ha aconseguit portar aquesta demanda al Congrés. És una victòria de la organització col·lectiva que situa les persones migrades com a agents socials i polítics.
    Tanmateix, la regularització no és el punt final. A Lleida, afrontem una crisi estructural de l’habitatge i un racisme immobiliari que es manifesta amb cruesa, especialment durant la campanya de la fruita. Sense un sistema estable d’allotjament, correm el risc de tenir una «integració administrativa» al mercat laboral però sense una integració material real: treballadors amb papers però sense casa. Per a nosaltres, la lluita per la regularització i pel dret a l’habitatge són inseparables.
  3. El risc d’una integració a mitges: Habitatge i precarietat
    A Lleida, la regularització corre el risc de quedar-se en una «integració administrativa» si no s’aborda la crisi estructural de l’habitatge i el racisme immobiliari que patim. No podem acceptar un model de «treballadors amb papers però sense casa». Especialment a la campanya de la fruita, on la manca d’allotjament estable segueix sent una vergonya institucional. La lluita pels papers i pel dret a l’habitatge són, per a nosaltres, indestriables.
  4. Col·lapse i criminalització a l’OMAC: L’informe de vulnerabilitat com a barrera
    Denunciem el col·lapse institucional que s’està vivint a Lleida, especialment a l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OMAC). La necessitat d’obtenir un informe de vulnerabilitat ha esdevingut una nova carrera d’obstacles:
    ● Cues kilomètriques i traves a l’empadronament: L’OMAC ja arrossegava una saturació crònica i una política d’empadronament que sovint contravé la llei estatal, posant dificultats injustificades a les persones migrades.
    ● Presència policial intimidatòria: Rebutgem frontalment la presència de furgons i cotxes policials davant les cues de persones que només busquen tramitar la seva documentació. Aquesta imatge criminalitza el col·lectiu i genera un clima de por i desesperació totalment injustificat en un procés de reconeixement de drets.
    ● Paradoxa administrativa: Tot i que algunes entitats ja estem habilitades per emetre informes, la manca de directrius oficials de com gestionar-los obliga les persones a dependre d’uns serveis socials desbordats, convertint la burocràcia en una eina de selecció i exclusió.
  5. Exigències a l’administració
    Davant d’aquesta situació d’urgència, exigim:
    ● Celeritat en els protocols: El reconeixement immediat de la capacitat de les entitats acreditades per emetre els informes i evitar així el pas obligatori per una administració local col·lapsada.
    ● Fi de la criminalització: La retirada de la vigilància policial desproporcionada en els punts d’atenció ciutadana. La regularització és un procés administratiu i de drets humans, no un problema d’ordre públic.
    ● Transparència al Subdelegat del Govern: Una dotació real de recursos humans i tècnics per a tota la demarcació de Lleida.
  6. Compromís d’acompanyament i punts d’atenció
    La Xarxa de Suport referma el seu compromís amb les següents accions:
    ● Fiscalització a Lleida: Demanem al Subdelegat del Govern transparència i dotació real de punts d’informació públics.
    ● Atenció directa: Les entitats acreditades oferirem assessorament, expedició d’informes de vulnerabilitat i tramitació d’expedients els dilluns i divendres a la tarda.
    ● Tolerància zero al frau: Denunciarem qualsevol mala pràctica de tramitadors privats que s’aprofitin de la desinformació.

PER TOT AIXÒ CNT PONENT SERÀ PUNT D’INFORMACIÓ SOBRE EL PROCÈS EL TERCER DILLUNS DE CADA MES DE 17:30 A 19:30 FINS QUE FINALITZI EL PROCÈS DE REGULARITZACIÓ AL NOSTRE LOCAL

Si vols ser voluntari en aquest procés posa’t en contacte amb nosaltres a través del telèfon o del email.

Altres punt d’informació:

DILLUNS I DIVENDRES: Ateneu Cooperatiu La Baula

DILLUNS DIA 20: A les 18:30 a la petanca del Centre Cívic de Balàfia

Torna la paradeta de la CNT !!

por | |
Deja un comentario

El Dia del Llibre, durant tota la jornada, la paradeta estarà instal·lada a la Rambla Ferran. A més de llibres, hi podràs trobar samarretes i altres tipus de marxandatge.

A la tarda, a les 18 h, al local de la CNT, comptarem amb la presència de Carlos Taibo, que presentarà el seu nou llibre.

Anima’t i puja al local!

NI DELITO NI INDULTO: ORGANIZACIÓN Y LUCHA

por | |
Deja un comentario

El indulto concedido a las compañeras conocidas como Las Seis de La Suiza no es un gesto de generosidad del poder. Es el resultado directo de la lucha.

Durante años, seis sindicalistas fueron perseguidas, juzgadas y encarceladas por hacer lo que siempre ha hecho el movimiento obrero: organizarse frente a la explotación y defender a una trabajadora que denunciaba acoso y vulneración de derechos laborales. Por ello fueron condenadas a tres años y medio de prisión en un proceso que ha puesto en cuestión los límites mismos de la acción sindical.

Entraron en prisión. Y no lo hicieron solas.

Detrás había una organización, la CNT, que no abandonó a las suyas, y cientos de miles de personas que llenaron las calles, sostuvieron cajas de resistencia, difundieron el caso y señalaron la injusticia. Hubo movilizaciones, pronunciamientos sindicales, apoyo social y presión política constante durante meses, reclamando una solución que la justicia negaba.

Agradecemos el gesto del indulto parcial (las penas económicas siguen en pie) propuesto por el Gobierno pero llega tarde. Llega después del castigo. Llega después de intentar convertir la solidaridad en delito.

Pero que nadie se equivoque: si hoy están fuera, no es por la benevolencia del Gobierno, sino por la fuerza colectiva de la clase trabajadora organizada.

Este caso ha demostrado algo fundamental: que el sindicalismo que molesta, el que señala al patrón, el que no negocia la dignidad, sigue siendo perseguido. Y precisamente por eso, sigue siendo necesario.

Frente a quienes quieren un sindicalismo dócil, institucionalizado y sin conflicto, la experiencia de La Suiza reafirma lo contrario: el anarcosindicalismo, basado en la acción directa, el apoyo mutuo y la solidaridad, no solo sigue vigente, sino que es más útil que nunca.

Porque cuando tocan a una, respondemos todas. Porque sin organización no hay defensa. Porque ningún derecho se ha conquistado sin lucha.

Hoy celebramos que nuestras compañeras estén fuera.
Pero no olvidamos: nunca debieron entrar.


Solidaridad, organización y lucha.

DEMÀ, MARXA DE TORXES

por | |
Deja un comentario

Un any més, els col·lectius i moviments socials de la ciutat, sortim als carrers amb les torxes enceses per reivindicar l’Amnistia Total, una qüestió irrenunciable i la punta de llança de la lluita contra l’Estat feixista que ens oprimeix i reprimeix sense fer 0distincions. 

En aquest any, hem pogut observar, amb ràbia i preocupació, com l’Estat ha destinat partides milionàries en reforçar i perfeccionar els mecanismes repressius. Són molt conscients que ja no tenen res més a oferir que explotació, misèria, precarietat i repressió a qui s’oposi al seu ordre establert organitzant-se i lluitant per millorar les condicions de vida de la classe obrera i els sectors populars. En definitiva, s’estan preparant perquè saben la que els hi vindrà a sobre tard d’hora quan diguem; prou, s’ha acabat, fins aquí hem arribat!

La demostració d’això que diem, ho veiem en l’augment de la repressió contra cada vegada sectors més amplis de la població i contra tota dissidència política, amb l’objectiu d’aturar tota lluita que pugui fer perillar els seus interessos de classe. No dubten un segon a utilitzar la guerra bruta, com ens han demostrat en els casos d’infiltració en les nostres organitzacions! No dubten a fer servir la repressió més ferotge contra qui reivindica els seus drets: empresonant a sindicalistes com les 6 de la Suiza per l’únic fet de defensar una treballadora entre d’altres motius per assetjament sexual o en treure tota l’artilleria repressiva a la Bahia de Cadiz, on els obrers del metall ens han donat un exemple de lluita i dignitat, organitzant-se al marge de partits i sindicats del Règim i sent empresonats els obrers més combatius amb peticions de fiança de milers d’euros que s’han pogut pagar gràcies a les necessàries i imprescindibles caixes de resistència. L’objectiu de tota aquesta repressió és aturar-nos, atemorir-nos i desmobilitzar-nos per continuar perpetuant el seu poder a costa de la nostra misèria! I nosaltres, tenim l’obligació com antifeixistes de respondre amb MÉS UNITAT, MÉS ORGANITZACIÓ I MÉS LLUITA!

Però res d’això és nou! Perquè a diferència del que ens han repetit durant tot aquest any amb motiu del 50e aniversari de la mort de Franco, amb aquesta no va venir la democràcia de la nit al dia, sinó la continuació del Règim putrefacte del 39 que va costar centenars de represaliats i gairebé 600 antifeixistes assassinats. Sinó, com s’explica que les presons no hagin estat ni un sol dia sense presos i preses polítiques? És important recordar-los i tenir-los presents cada dia, perquè són els nostres exemples de lluita i resistència i cal arrencar-los de les presons! Molts d’ells, fa dècades que estan segrestats a les presons de l’Estat monarco-feixista, en mans del nostre enemic, que no dubta tampoc a fer xantatge amb els qui es troben greument malalts i en les pitjors condicions; com en el cas, de María José Baños, presa política antifeixista dels GRAPO i que la seva vida corre perill. És el nostre deure també, com a antifeixistes, lluitar per la llibertat dels presos i preses polítiques greument malaltes, sent conscients, que fent-ho estem lluitant per la nostra. 

A Lleida, la nostra ciutat, la repressió també la notem cada dia que sortim a defensar els nostres drets i llibertats. La Paeria, amb el PSC al capdavant, ha destinat partides econòmiques, és a dir, diners públics, per garantir la “seguretat”, instal·lant nombroses càmeres de vigilància per tota la ciutat que funcionaran amb intel·ligència artificial, detectant, segons ells, “actituds sospitoses” i reconeixement facial. No tenim cap mena de dubte, que lluny de garantir la nostra seguretat, els hi servirà per reprimir-nos més i millor. Per molt que s’omplin la boca amb promeses buides de millorar la nostra ciutat i les nostres vides, sabem que són ells amb les seves polítiques els qui provoquen la inseguretat als nostres barris; desnonant a famílies treballadores i reprimint qualsevol lluita legítima contra els seus atacs. Com a les companyes de Feministes Sense Treva, que s’enfronten a anys de presó per impedir que els feixistes de VOX propaguin el seu discurs d’odi als nostres barris, com les companyes de la PAH que amb una lluita incansable defensen les llars de tothom patint processos repressius quan posen els seus cossos per evitar desnonaments, o com la persecució i l’assetjament policial que han patit els solidaris amb els 3 treballadors d’Aquaservice acomiadats per defensar els seus drets laborals. 

I ens podríem passar hores posant exemples. Però el missatge que volem transmetre és molt clar: Cal fer de l’AMNISTIA TOTAL la nostra bandera, exigint el sobreseïment i l’anul·lació de tots els processos judicials i la derogació de totes les lleis repressives amb les quals l’Estat ens persegueix i condemna. Unim-nos per fer front a l’enemic que tenim en comú, enfortim les organitzacions populars i independents, lluitem als carrers contra qui ens nega un futur digne. L’única manera de derrotar-los és colpejar com un sol puny!