matrimoni sense sexe, sexe sense matrimoni

          Gais i lesbianes ja es poden casar segons la nova llei made in ZP, i mentre unes ho celebren, d'altres fan escarafalls: el món s'acaba!. Quin món?, ens demanen, un que ja està més que mig enfonsat?.

          Ens hem d'alegrar de que les persones homosexuals assoleixin drets que ja gaudien les hetero?. Evidentment és anticonstitucional que per la tendència sexual es discrimini ningú per poder adoptar un infant, per accedir a la pensió de viduïtat, a l'herència, o fins i tot a l'hora d'enfrontar-te a hisenda o comprar un pis. Vist així aquesta és una llei positiva.

          Però...

          Però estem parlant del dret a passar pel tub, pel tub de les institucions, on queda la llibertat d'estimar?, on queda la llibertat d'emparellar-se i desparellar-se?. Aquesta llibertat, practicada fins ara per les parelles homosexuals, la continuaran practicant, sens dubte, al igual que ho fan altres parelles i grups familiars, la llibertat de no sotmetre's a un jutge (de quina justícia?) o a un alcalde (de quina democràcia?).

          L'estat ens vol controlades, com a persones individuals, com a grups familiars o socials, partits, sindicats, associacions, i és per això que limita l'aplicació de certs drets a qui se sotmet, cadascú ha de valorar fins a quin punt aquest sotmetiment és o no acceptable.

          Quan la gent que no vol passar pel capellà és excessivament nombrosa, admet el matrimoni civil; quan les parelles homo són massa, les admet al corral de la legalitat. Inclús admet les parelles de fet als registres municipals, pràcticament sense drets, però registrades. Registrades, fiscalitzades, controlades, casades, divorciades, així ens volen.

          On queda l'amor lliure, la llibertat d'estimar, d'emparellar-se, d'ajuntar-se, separar-se o allitar-se?. Doncs queda en l'àmbit de la vida privada, el reconeixement de la teva gent, dins de la societat real que coneixes i que et coneix. La societat "pública" tal i com la coneixem, la controlada per l'estat, per les seves institucions, la societat oficial no pot reconèixer l'amor lliure, és massa lliure pels seus esquemes.

          L'anarquisme està per les relacions lliurement establertes, de mutu acord fetes o desfetes, en condicions d'igualtat i llibertat. Condicions que malauradament no es donen avui entre nosaltres. Basta veure la violència de gènere, expressió d'una violència estructural (que forma part de l'estructura que conforma la actual societat capitalista) de la que haurem de parlar algun dia, basta sentir els insults o els acudits que petits i grans fan. Encara han de canviar massa coses com perquè ens quedem amb el miratge d'un matrimoni més, d'una cadena més.

          Amor lliure: ni matrimoni ni patrimoni!.

CNT-Ponent, Lleida 13 de setembre del 2005